Un dia, la Joana es va adonar que les coses del seu voltant s’estaven tornant grises. I no només els objectes, també les galtes de la seva mare, i el nas del conductor del l’autobús… I tot per culpa d’aquell homenet: en Juli. Ell i la seva màquina empassa-colors estaven xuclant els colors de la Terra. On se’ls emportaven? Per què els volien? A la Joana no li agradava gens viure en un lloc tan ensopit i va mirar d’esbrinar què en feia en Juli dels colors.

Un conte per trobar-nos a la lluna, en un món que corre massa. 

Premi Mercè Llimona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

«– Hola, menuda.  Em dic Juli i visc a la Lluna.  Ja fa un temps que us guaito des d’allà dalt i m’he fixat que la Terra és plena de colors! Hi teniu el verd, el vermell, el blau, el lila, el rosa, el taronja,… Doncs bé, no se si has estat mai a la Lluna, però allà tot es gris.  I jo ja me n’he atipat de viure rodejat de gris, m’avorreix tant de gris!  O sigui que he construït aquesta magnífica màquina empassa-colors i me’n penso endur uns quants a la Lluna.

– Si, home! – va espetegar la Joana –. I aquí què farem?

– Mira, menuda.  Aquí a la Terra esteu molt enfeinats i de color ja no en mireu ni un.  Ja fa dies que treballo amb la meva màquina empassa-colors i ningú no m’ha dit res!  Aquí tothom va a la seva, aneu atabalats i amb el gris en tindreu més que prou! 

La Joana es queda muda.  En això en Juli te raó.  Ni el pare ni la mare s’han adonat del desastre aquest matí.  Fins i tot les galtes de la mare tenien un color estrany. I el conductor de l’autobús no semblava gens preocupat per tenir el nas gris i portar un uniforme gris: que no s’havia mirat al mirall? 

En Juli es va tombar, satisfet del seu discurs, veient que no hi havia rèplica.  Amb una estrebada, va engegar un ventilador gegant a la cua de la màquina, i tal com va començar a voltar, en Juli hi va pujar a cavall i va dir:

– Adéu, menuda! Vaig a buidar el dipòsit!

La Joana va reaccionar a l’instant.  Sense pensar-s’ho dues vegades, potser llavors no ho hagués fet, va enlairar els braços i es va penjar de la trompa de la màquina al moment que aquesta s’enlairava i quan se’n va adonar, ja volaven camí de la Lluna i la Joana veia sota els seus peus tremolosos, l’escola, cada vegada més petita, i el carrer gris, i tot el poble que s’allunyava més i més. »