L’Emma té dinou anys i un caràcter impetuós, vitalista i sensual. El seu costat més salvatge es veu temptat i, sense preveure-ho, implica en un afer il·legal la Lola, la seva àvia, amb qui fa anys que no tenia relació. Àvia i neta es trobaran implicades en la recerca d’un maletí ple de bitllets, i es creuaran amb la Marga, que fa equilibris per mantenir-se dins els engranatges de la nostra societat, en una paròdia de novel·la negra amb protagonisme marcadament femení.
Tres veus de dona teixides amb humor, ironia, riquesa de registres lingüístics i agilitat narrativa. Una novel·la coral que parla del temps viscut i del que no ens atrevim a viure.
Emma
«Una faldilla com aquesta no me l’havia posat mai. Fa estona que me la refrego malucs avall a veure si la puc fer córrer un parell de centímetres però la lycra és un autèntic miracle de la ciència. Saps que la humanitat pot avançar perquè ha inventat la lycra. És com un material telemàtic ultraespacial. Superior. Diria que me l’han cosit a les cuixes i no crec que arribi a treure-me-la mai més, seré una vella morta pansida i m’hauran d’enterrar amb aquesta puta faldilla de lycra perquè mai ningú en els propers setanta-cinc anys haurà pogut arrancar-me-la des d’avui, el dia en què s’ha fusionat amb el meu cul.»
Una paròdia de novel·la negra amb protagonisme marcadament femení.
Lola
«La Sofia feia ballar el canell amb lleugeresa per indicar-li que s’assegués allà on volgués.
—Què vols de mi, Sofia?
La Lola abraçava una tassa de te fumejant amb totes dues mans. La Sofia va tornar a fer ballar el canell en l’aire.
—És el de sempre: els metges són molt exagerats.
—Parlem de cirurgia estètica, no?
—Metges, cirurgians… ve a ser el mateix.
La Lola es va escurar la gola.
—Sofia, si vols que t’ajudi durant unes setmanes necessito saber de què es tracta. Saber en quina situació et trobes —la Lola va deixar anar un sospir amb els llavis a tocar de la tassa de te i la mirada amenaçadora li va des- aparèixer rere els vidres entelats de les ulleres.
—Ets tan melodramàtica! —la Sofia va alçar els braços enlaire—. Em vaig fer una petita intervenció i, el medicament, l’anestèsia o alguna cosa així, m’ha fet reacció, i cal vigilar els possibles efectes secundaris. Hi ha risc que n’apareguin, sobretot els propers dies. Per això, la doctora em va prohibir viure sola les properes setmanes.
—Però, què t’has fet?
La Sofia es va posar el dit índex al mig del pòmul i se’l va estirar enlaire.
—Et posen uns fils màgics, unes agulletes amb un fil a dintre. L’agulla te la treuen però el fil es queda i crea tensió.
La Lola estava convençuda que la Sofia mai reconeixeria davant d’una amiga seva que s’havia operat. Però a ella li estava explicant amb tota mena de detalls.
—Et claves agulles a la cara voluntàriament?
—Dona —la Sofia es va replegar els cabells amb el palmell de la mà—, és com anar a la perruqueria.
—Quantes agulles et claves?
—Quatre, cinc. Depèn —la Sofia va tirar el coll enrere i va arronsar el front amb desconfiança—. Tu hi vas a la perruqueria, oi?
—Pagues perquè et clavin agulles a la cara.
—No t’esveris, estimada. Aquest és un dels tractaments però n’hi ha d’altres que poden encaixar més amb la teva personalitat —la Lola va alçar una cella i la Sofia va continuar, amb veu divertida—. El lífting dels vampirs, per exemple.
—Com?
—Et xuclen sang de la cara, la remenen i te la tornen a injectar.
—Estàs pitjor del que em pensava, Sofia.
—Pitjor està qui no s’ha fet res. Els anys passen, noia! —A mi tot això no em fa cap falta.
—A veure, tu has vist que et sobra pell a la parpella, oi? —la Sofia es va estirar una parpella i la va fer tremolar, com si hi tingués un tic—. Tres mil vuit-cents euros i fora pengim-penjam. La cicatriu seria invisible en menys de quinze dies, la pell de l’ull és una meravella, és tan fina que cicatritza molt bé.
—No vull dir que no ho necessiti perquè no m’hagi caigut la parpella.
—Gràcies a Déu! Em pensava que et queia tanta pell sobre l’ull que no hi veies!
—Envellir és un bon senyal, Sofia. Vol dir que has viscut.
La Sofia va esclatar a riure. Estirava el coll enrere i reia amb els ulls oberts, i no se li feien arrugues tot al voltant.
—Dona, que m’ho diguis tu, em fa riure. Amb l’edat que tens ja ho hauries de saber.
—Què vols dir?
—Lola, et pots morir als cent anys i no haver viscut gens.»
Novel·la intergeneracional, que entrelliga la història de l’Emma, la seva àvia Lola i la Marga en una novel·la teixida amb tres contes curts.
Marga
«Satan,
Avui he entrat en una oficina nova. Ja saps com em costen aquestes coses. Entro en una oficina nova, tothom hi té el seu lloc, em diuen on és l’armari de les coses de la neteja, em deixen allà i no em diuen res més fins a l’hora de plegar. He de cobrir el torn ben bé dues o tres setmanes. Unes cinquanta-cinc hores. Temps suficient per sentir-me com una merda però insuficient per arribar a establir contacte amb ningú. Tampoc no ho voldrien. La noia de la neteja és invisible. L’oficina està a la zona alta. Hauries de veure l’edifici, és d’aquells que semblen gratacels, amb les parets de vidre tipus mirall, però no és molt alt, només té cinc o sis pisos. Les parets mirall s’empassen el blau del cel, és com si el cel s’obrís enmig de la paret de vidre, fins que l’altre dia una gavina amb sobrepès s’hi va estavellar i va esquitxar els núvols de sang i el porter de l’edifici va entrar renegant i va trucar uns operaris que ho vinguessin a netejar. Eren especialistes, s’hi van enfilar com si fossin homes aranya.
Els divendres no treballo. Ho saps perfectament. Són els dies que t’agafaves per poder estar junts perquè els caps de setmana gairebé sempre van ser per la teva família. Ara, els divendres no faig res. A la feina em van reduir la jornada laboral i tu m’has reduït la jornada vital. Però em llevo a l’hora de sempre i surto al carrer. Faig com si anés a treballar, com si sabés on vaig.»
Llegir la novel·la: Has de provocar un rock-step a la teva parella
Presenta relats de relacions, de persones que en un moment es qüestionen com viuen, i es plantegen si es transformen per canviar de vida.