“Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo,
ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza”.
Julio Cortázar
«Historias de cronopios y de famas»

Si ets dretà, compra una navalla que estigui afilada. No cal que sigui molt grossa, que et càpiga bé a la butxaca dels pantalons, i que es plegui bé, que no s’obri sola (que quan seguis no et punxis un ou).

Busca un amic o conegut amb problemes econòmics. No li diguis què vols fer, digue-li que el convides a prendre alguna cosa. Que l’amic no sigui excessiu: ni excessivament fort ni simpàtic ni imbècil, ni molt tou ni molt violent.

Posa’t una samarreta neta i pentina’t, que no semblis un desgraciat, afaita’t si tens l’oportunitat, agafa una bossa o una ronyonera, i surt amb l’amic a prendre tres o quatre copes. No deixis que l’amic s’emborratxi massa o et sortirà car perquè perdrà la força. Tu beu menys que ell, ja ho celebraràs demà.

Llegir el relat sencer a Núvol: 2n Premi Núvol de Contes 2016

La Castanyera

Va començar fent cagar el tió el dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener.

El dia que l’havien d’incinerar, la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava. Fins que al tanatori va entrar la castanyera.

Relat seleccionat al X edició del Concurs de Microrelats ‘La microbiblioteca’, convocat per l’Ajuntament de Barberà del Vallès.

La botiga

Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar.

Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal.

A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària.

Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella.

Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral.

—El que hi ha aquí, no existeix enlloc més.

Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.

Relat seleccionat al X edició del Concurs de Microrelats ‘La microbiblioteca’, convocat per l’Ajuntament de Barberà del Vallès.

Per bon camí

Li va costar trobar la nena de les trenes de qui havia estat enamorat quan tenia vuit o nou anys. En va aconseguir el telèfon, es va presentar i li va preguntar si estava casada. Separada, va respondre ella. L’avi és vidu.

Aquest i altres microrelats estan publicats a La Bona Confitura, de Jordi Masó.