La Maria havia perdut cinc minuts.  Potser us semblarà poca cosa, cinc minuts, però a la Maria aquests cinc minuts la feien anar malament.  Tot el dia.  Cada dia. Ja feia anys que els buscava i no els havia trobat enlloc. Feia massa temps que els havia perdut, abans de néixer.

La Maria havia d’arribar a aquest món a les 7:55 del 28 de desembre de l’any 2000.  Però, la innocent, va néixer a les vuit en punt, cinc minuts després. Hauria d’haver mamat el pit de la seva mare a les vuit i cinc minuts, després dels reconeixements mèdics pertinents i la clàssica galtada al cul (que, dit de pas, se l’haguessin pogut estalviar, i li esgarrapàvem algun minut).  Però no va ser així, va començar a mamar cinc minuts tard i quan la van arrancar del pit dret per posar-se-la a l’esquerre, la Maria es va posar a bramar. És clar, li faltaven cinc minuts de llet dretana.  Després d’una capcinada, van arribar les visites (no cal dir-ho, cinc minuts abans d’hora).  I la Maria va tornar a bramar pels seus cinc minuts de son robats.

Avui la Maria té 12 anys, però encara estem igual. Quan la van a buscar a casa de la Júlia, la seva millor amiga, la Maria rondina perquè s’hi vol quedar cinc minuts més. Quan està fent els deures i la criden perquè el sopar és a taula, la Maria reclama cinc minuts més.  Quan els seus germans es renten les dents i ella encara s’està acabant el iogurt, pidola cinc minuts més.  Quan la mare passa a apagar el llum de l’habitació i ella vol acabar de llegir el capítol del llibre, es desespera pels cinc minuts més. I l’endemà al matí, quan el pare va a despertar-la, la troba somiant amb els cinc minuts més.

No és estrany que l’anomenin la «Maria Cinc Minuts».

Publicat a Cavall Fort

Una de pirates

«Per escriure aquesta història, necessitem un vaixell pirata. Agafeu-ne un de fusta, lleuger (per navegar veloç) i ben armat (amb canons a proa). Si pot ser, de tres pals. Penseu que hi ha de cabre una tripulació sencera de pirates ferotges, tots afamats d’or, joies, i maldats. Abans de fer-nos a la mar, ompliu la bodega amb tota mena de viandes: carn salada, fruita, verdura i galetes plenes de cucs (són les que més els agraden).

Ben bé que a aquesta colla de bandits no els podem deixar anar sols pel món! Els cal un capità. Us recomano que n’escolliu un amb experiència: que li falti una mà, una cama o un ull, i li podeu posar un pegat, una pota de fusta o un garfi.

Afegiu-li un nas boterut, una barba de cabreta, i guaiteu, ja diu alguna cosa! Bada la boca i se li veuen quatre dents, tortes i corcades. Ens exigeix l’arracada i un punyal per penjar-se’l a la faixa (no ens convé dir-li que no).

Llestos! El deixarem enfilat al pal major. Vaja… sí que és enlaire. Omplim-li el cul de pèls. Així, si cau daltabaix, els pèls li faran de coixí. Li direm, Capità Cul Pelut.»

Publicat a Cavall Fort 

Plou i fa sol, les Brunes es pentinen

«La Bruna estava convençuda que era la descendent d’una saga de bruixes.  Tenia tres bones raons per pensar-ho.  Tres proves que, segons ella, ho demostraven fermament.

En primer lloc, hi havia la besàvia Engràcia.  La Bruna havia trobat un retrat de la seva besàvia amagat dins el calaix de la tauleta de nit de la mare.  Era un retrat molt antic, en blanc i negre, i fins i tot estava una mica rebregat.  La seva besàvia duia un mocador fosc lligat al cap i anava força escabellada.  El que va cridar més l’atenció de la Bruna era la forma en que aquella dona estirava el coll enlaire, orgullosa i que arrufava el nas com si alguna cosa fes pudor. Aquell nas de la besàvia Engràcia era tant llarg i punxegut que gairebé no hi cabia dins la fotografia.  ‹‹Només una bruixa autèntica presumiria de tenir un nas tant horrorós››, va pensar la Bruna, de seguida que la va veure.  I per si això fos poc, al racó més fosc d’aquell retrat, però sense que pogués passar desapercebuda a la mirada encuriosida de la Bruna, hi havia una escombra vella repenjada a la paret.

La segona prova era la terrible confessió del seu pare sobre l’àvia Pepa.  La Bruna la va caçar al vol, un vespre de Nadal.  Acabaven d’arribar a casa, i tots duien les panxes i els caps massa plens d’un dinar familiar.  Els seus pares discutien acaloradament i la Bruna els espiava, embolicada amb les cortines del menjador.  Llavors, ho va sentir ben clar: ‹‹Carinyo, saps que tinc raó: la teva mare és una bruixa!››, va sentenciar el seu pare en un atac de sinceritat.  Tècnicament la mare no ho va reconèixer, però tampoc el va contradir.  Es va limitar a sortir del menjador amb un cop de porta.  L’endemà al matí, els pares havien fet les paus i ja no es recordaven d’aquell incident.  Però la Bruna no podia oblidar el vespre en que accidentalment va descobrir aquell fantàstic secret familiar.

I en últim lloc, i no per això menys important, hi havia el Misto.  El Misto era el gat que l’any passat els reis li havien portat a la Bruna.  Per descomptat, era un gat negre.  Ben negre. Excepte per una taca blanca que brillava al final de la seva llarga cua.  D’aquí li venia el nom.  Tota la família s’estimava aquell gat amb desfici, i el Misto, com fan els bons gats, sempre anava a la seva, com si d’amos no en tingués.

Però cada tarda, quan la Bruna arribava de l’escola, el Misto li regalava un dolç miol de benvinguda i saltava d’allà on fos per córrer a fer-li serpentines entre les cames.

Recopilem: la besàvia Engràcia, la confessió del seu pare i el Misto.  Tres proves irrefutables que li demostraven a la Bruna que era la última descendent d’una antiga i poderosa saga de bruixes.

I en tot això, precisament, estava pensant la Bruna aquell matí plujós de maig.  Potser estava una mica avorrida: amb una mà s’aguantava el cap i amb l’altre s’esclaria lentament els cabells, i tenia la vista perduda cap a la finestra.  Fins que va sentir la veu estrident del seu germà petit:

– Plou i fa sol, les Brunes es pentinen… – li va deixar anar el marrec, amb una cantarella molt enganxifosa.

La Bruna es va tombar i el va fulminar amb la mirada.  Tot i així, ho havia d’acceptar: el seu germanet llefiscós tenia raó. L’únic dubte que li quedava a la Bruna era saber si estaria a l’alçada de les bruixes de la seva família.»

Premi de contes ‘Vet aquí un gat’